Nacho Vegas és un d'aquests artistes que, agradi o espanti, exposa el seu discurs amb una potència i urgència molt per sobre de la mitjana. Facin la prova: no és possible escoltar El Manifest Desastre mentre es fa qualsevol altra cosa (ja sigui completar sudokus, planxar els mitjons o escriure e-mails). Només per això ja és diferent del 95 per cent dels àlbums que es van editar en 2008. Estem davant el seu quart treball en solitari, encara que també caldria contar els quals va gravar a mig fer amb Enrique Bunbury i Christina Rosenvinge (Vegas sempre ha criticat que a Espanya les col•laboracions es vegin com discos menors). És un dels pocs artistes sorgits del “indie” dels noranta que ha crescut amb cada nou disc.
Info telonero: “A propósito de Garfunkel” (BCore, 2008) ha estat un dels discos més escoltats, més gaudits, més corejats en els concerts i més victorejats en els mitjans de la passada temporada. El seu epíleg, el EP “La Invasión de los Ultracuerpos” (BCore, 2008) va ser tan brillant com curt en durada. “La dimensión desconocida”, és el seu segon treball que aporta un altre bon grapat de cançons entranyables, de lletres enginyoses, de melodies polides i de sensacions reconfortants.
