A l'optimista 'Sing For You', el tema que obre l'àlbum Our Bright Future, Tracy Chapman, que actualment celebra el seu vintè aniversari com a artista d'enregistrament, repassa breument però amb tendresa tota la música que ha donat forma a la seva vida. Tanmateix, a la major part del seu vuitè disc d'estudi, Chapman se centra més en el present, tractant els conflictes polítics i/o socials del món i les escaramusses privades del cor. Barreja amb elegància els arranjaments simples de banda clàssica amb les potents emocions universals, i durant el transcurs de les onze cançons va revelant diversos significats possibles, tant de preocupació com d'esperança, respecte al títol de l'àlbum que ella mateixa ha escollit.

En gravar el seu anterior àlbum el 2005, titulat Where You Live, Chapman va romandre en la seva residència de San Francisco, creant un estudi a mida a partir d'un antic local d'assaig. Aquesta vegada ha passat dos mesos a Los Angeles al costat del coproductor Larry Klein i un grup multigeneracional de músics cobejats amb qui va gravar en els estudis Henson, la històrica parcel·la que en la seva època va ser propietat de Charlie Chaplin i posteriorment va passar a les mans de A&M Records. Sens dubte era un escenari prometedor per a Chapman en aquell moment crucial de la seva carrera: el local, on Chapman havia gravat ja prèviament el seu àlbum de 1992 titulat Matters of the Heart, en l'actualitat allotja sales i estudis de producció als quals acudeixen nombrosos artistes amb qui ha treballat o s'ha trobat al llarg de les dues últimes dècades. Com ella diu, "era com si estigués participant en This Is Your Life. A cada cantonada hi havia algú a qui coneixia d'alguna manera."

De fet, Klein, guanyador del Grammy al Disc de l'Any 2007 per la seva coproducció de River: The Joni Letters, d'Herbie Hancock, va ser el baixista al disc de debut de Chapman, en el següent, Crossroads, i a les respectives gires. Diu d'ell Chapman: "És un gran músic i a més és un personatge molt divertit, és quelcom que mai oblido. Després de diversos anys a l'estudi, he aconseguit entendre que el procés és tan important com el resultat. Volia passar-m’ho bé fent aquest disc, i mai està de més tenir algú que sàpiga prendre’s les coses amb humor i fer-te veure tot des d'un altre punt de vista quan passes per moments d'estrès. Larry i jo sempre ens hem portat bé."

Klein va convèncer el teclista Larry Goldings (John Mayer, Madeleine Peyroux) i la bateria Steve Gadd (David Sanborn, Paul Simon) perquè vinguessin a tocar amb ells en assabentar-se que ambdós tenien pensat prendre un descans de la seva gira amb James Taylor. Al costat d'ells es va incorporar el veterà guitarrista Dean Parks (Michael Jackson, B.B. King), i a més també van tocar algunes cançons la bateria Joey Waronker (Beck, Nelly Furtado), el teclista Rob Burger (Norah Jones, Rufus Wainwright), i el guitarrista Joe Gore (Tom Waits, PJ Harvey, the Eels). Així doncs, Chapman va tenir l'oportunitat de col·laborar, la majoria de les vegades en directe a l'estudi, amb dues "bandes" diferents: els músics d'estudi veterans per una part i els joves per una altra. En ambdós conjunts Klein tocava el baix. Malgrat la diferència de formacions, el resultat és un so uniforme i harmoniós. Una atmosfera subtil i emotiva ho embolica gairebé tot, i a 'A Theory', fins i tot pot endevinar-se un toc rústic.

Per als fans de tota la vida, 'Sing For You' pot evocar records de la primera vegada que van escoltar la veu fascinadora i directa de Chapman el 1988, moment en què aparentment va sorgir del no res per posar potes enlaire les emissores de ràdio i la MTV amb la seva destresq narrativa, inspirant una renovació actualitzada del moviment de compositors socialment compromesos. Per a Chapman, la cançó es remunta fins i tot a èpoques anteriors, canalitzant quelcom més profund, més global: "La gent em pregunta: Per a qui és? A qui li cantes? Penso en infinitat d'ocasions diferents, gent cantant per a mi o jo mateixa cantant, potser les cançons de la ràdio amb els meus amics o la meva germana, o cantant al cotxe, o ballant en una festa. També podria ser un pare cantant-li al seu fill. Totes aquestes coses em vénen a la ment."

Altres de les cançons poden semblar curiosament autobiogràfiques, però Chapman sempre pretén oferir una perspectiva més àmplia, establir una connexió amb el seu públic. En 'Thinking Of You', imagina algú confós per la irracionalitat de l'amor "obsessiu i no correspost": "Vaig pensar en un científic que patia de mal d'amors i es veia obligat a trobar la manera de superar-ho, i em van venir al cap totes les teories científiques que el personatge utilitzaria per justificar la seva situació. " El món ha de ser pla, afirma amb tristesa, perquè si no, el seu amant tornaria amb ell. Més irònica és 'I Did It All', un tema a l'estil jazz cabareter que ofereix una visió divertida de la cultura del culte per la imatge, en la qual un personatge ebri de còctels intenta involucrar algú en la història de la seva vida no prou extravagant.

La supervivència és un dels temes principals i més commovedors a Our Bright Future. 'For A Dream' tracta amb emotivitat la tragèdia d'una família sense nom. No se centra tant en les circumstàncies ocorregudes com en la voluntat del narrador de seguir endavant: "En cap moment no parlo amb claredat sobre el que li va ocórrer a aquesta família; només parlo que va ocórrer una cosa tràgica. Aquest personatge, més que sentir-se afectat, tracta d'analitzar la situació i trobar un lloc on poder continuar amb la seva vida, preguntant-se i admetent el que va passar, però sent capaç de seguir endavant i sobreviure. " A 'The Last Person on Earth', el narrador es troba sol i aparentment abandonat mentre oceans desbordats inunden tot al seu voltant. "En part està inspirada en l'huracà Katrina, " explica Chapman. "Tot el món va veure el que va ocórrer a Nova Orleans; la gent va haver de valer-se per si mateixa en un moment de gran necessitat i crisi."

'Something To See (No More War)' en certa manera contrasta malenconiosament la visió del món tal com és amb la del món com podria ser. Primer Chapman va idear els arranjaments a tall de rock melòdic, però el tall final té un sentiment més dolç, encara que no per això menys absorbent: "No recordo el moment exacte, però estàvem tocant i ens va agradar. Fora el que fos el que tenia en ment encara seguia allà, però em vaig adonar que havíem tocat una versió de la cançó que semblava expressar més precisament el sentiment i la lírica. Encara que en el seu moment no pensem en això, em recorda als Staples Singers. Sempre m'han agradat els Staples, el so i l'emoció dels seus discs; t'arribaven realment, et feien partícip de la màgia amb el to de les seves cançons. Després d'un temps escoltant-lo, em vaig adonar que aquest era el camí musical a seguir. No hi ha res que volgués canviar. És com una oració o una pregària serena. "

Després de gravar l'àlbum, Chapman va preparar el seu viatge a Europa per a la seva primera gira en solitari des de feia una dècada. En veure-la sola al capdavant de l'escenari recordem per què ens va enamorar immediatament vint anys enrere. Our Bright Future, amb els seus interrogants, els seus desafiaments i les seves esperances d'un futur millor, il·lustra perfectament el perquè sempre tornem a l'origen.

Michael Hill
10/08

Amunt