Paco Ibáñez neix a València el 1934 sent el més petit de quatre germans. El seu pare valencià i la seva mare basca es coneixen a París. Viuen primer en aquesta ciutat i després a Barcelona, abans de veure's obligats a prendre el camí de l'exili després de la  guerra civil.

Del seu pas per Barcelona, Paco només conserva la imatge nostálgica de la seva cosina Carmita amb un cucurull de castanyes a l'andana  de  l'estació de França.

Entre la caiguda de la República espanyola, que assenyala la fi  de la guerra civil, (hivern de 1939), i el començament de l'ocupació alemanya (juny de 1940), la família es refugia a la regió parisenca. El seu pare és arrestat i portat als camps de treball  de Saint-Cyrpien i d'Argelès, reservats als republicans espanyols.

Llavors la mare torna a Espanya amb els fills i s'instal·la amb els més grans a San Sebastià per treballar. Al  Paco, el més petit, l'envia al caserio familiar a Apakintza.(Les vivències d'aquella època són les que ha materialitzat al seu disc"Oroitzen" (-Recordant-).

Al 1948, la família travessa clandestinament la frontera i es reuneix amb el pare a Perpignan. Paco aprèn l'ofici d'ebenista directament del seu pare mentre inicia els estudis de violí. Aviat el violí cedeix el seu lloc a la guitarra.

Instal·lats definitivament a París, a començaments dels anys cinquanta,descobreix primer la música de Georges Brassens i Atahualpa Yupanqui, referències essencials i sempre esmentades per ell, i immediatament després a Léo Ferré i tot el moviment existencialista.

Comença a moure's en l'ambient dels cabarets del Barri Llatí de la mà del pintor veneçolà Soto (considerat per Paco com el seu pare espiritual) i de la cantant Carmela, amb els quals al 1956 forma un trio  anomenat «Els Yares».

La mestria de Paco amb la guitarra li permet acompañar a la Carmela durant vuit anys visitant diversos països europeus. Realitza amb ella els seus primers enregistraments discogràfics.

Al 1955 es produeix una trobada important en la vida de Paco, coneix Georges Brassens a l'Olympia parisenc. Al 1956 la foto d'una dona andalusa vestida de negre l’ inspira la seva primera cançó sobre el poema «La más bella niña», de Luis de Góngora.

Aquest  primer poema convertit en cançó li obre les portes d'un nou món: als poemes de Góngora segueixen el 1958 altres de García Lorca; Paco ha trobat el seu propi camí.

Totes aquestes cançons conformen el seu primer enregistrament realitzat a París el 1964. Un disc que, des del mateix moment de la seva aparició, es converteix en un clàssic utilitzat pels professors de llengua i literatura castellana com a material pedagògic i pels defensors de les llibertats com un símbol de resistència cultural.

El 1958, una amiga de Paco i de Pierre Pascal, li porta a Dalí, a Cadaqués, un disc prova amb algunes cançons de Lorca i Góngora. Quan Dalí l'escolta vol conèixer «al noi» que ha fet el disc. Cerca a Paco a París, es coneixen i d'allà neix la idea de fer el dibuix per a la portada del disc.

Salvador Dalí realitza la pintura que il·lustra l'àlbum i la comenta així: "Es pot dir que he creat la imatge d'aquesta cançó (Cançó de genet), amb una sola taca de tinta... He pres tinta xinesa i en fer-ho he dit: jo firmo aquesta cosa de Lorca amb la seva sang i amb la meva. Aquesta esquitxada és una esquitxada de sang. He signat el disc d'Ibáñez amb sang, a la manera espanyola. "

S'inaugura així una estreta relació de Paco, no només amb el món de la poesia i de la literatura en general, sinó també amb el de les arts plàstiques.

1966-1969

1966. Al costat de diversos activistes culturals assentats a la capital francesa funda "La Carraca"  a on es presenten espectacles en  llengua castellana (representacions teatrals, exposicions de pintura, col·loquis literaris, manifestacions musicals i projeccions cinematogràfiques).

"La Carraca" realitza el Primer i Segon Festival Espanyol en el
“Thèâtre de la Commune", d'Aubervilliers.
El primer compta amb la participació de Raimon, Pi de la Serra
i Luis Cilia, entre d'altres. El segon, el 1967, compta amb
Carlos Saura, Antonio Membrado, Víctor Mora, Arroyo
Gorris, Ortega, Antonio Saura...

En aquella època la casa dels Ibáñez a París és un centre de pas i acollida dels molts artistes, polítics i intel·lectuals espanyols que passen per la capital francesa (anades i vingudes de l'exili o simples escapades per respirar aire fresc).

El segon disc de la col·lecció «España de hoy y de siempre» apareix el 1967 i inclou poemes de Rafael Alberti, Luis de Góngora, Blas de Otero, Gabriel Celaya, Miguel Hernández i Francisco de Quevedo. Un altre clàssic.
Aquesta vegada el disc estarà il·lustrat per José Ortega.

Al maig del '68, en una emissió de la TV francesa realitzada en directe per Raoul Sangla, presenta el disc i Ortega les pintures que l'il·lustren. En aquesta emissió canta «La poesia es una arma cargada de futuro», de Gabriel Celaya i «Balada del que nunca fue a Granada», de Rafael Alberti. La veu de Paco s'eleva davant dels joves francesos en nom d'un poble emmordassat.

En «La Mutualité», a París, participa en un homenatge Rafael Alberti a la seva tornada a Itàlia després de l'exili argentí. El poeta sent per primera vegada els seus poemes cantats i neix una estreta amistat entre ambdós que els portarà, anys després, a compartir escenaris.

Febrer de 1968 és una data important en la història de Paco: el seu primer concert a Espanya, concretament en Manresa, durant la «Primera Trobada de Canço de Testimoni». A partir d'allà la seva activitat s'estén per diverses Universitats arribant a cantar a  TVE el tema «Andaluces  de  Jaén», de Miguel Hernández.
Aquell dia coneix personalment Atahualpa Yupanqui al que amb el temps li unirà una gran amistat i amb el qual realitza diversos concerts.

Immediatament després s'instal·la a Barcelona on contacta amb José Agustín Goytisolo, una altra amistat convertida en col·laboració íntima.

El desembre d'aquest any celebra el seu històric concert al Teatre de la Comèdia de Madrid. La majoria de les cançons no són censurades i el concert es retransmet per ràdio. En plena època franquista, el seu repertori, poemes reivindicatius en defensa de les llibertats, arriba a una majoria. La seva veu assoleix Espanya.

Amb motiu del primer aniversari de la presa estudiantil, el 12 de maig del 1969, realitza un concert a La Sorbona. Un petit cartell groc realitzat pels estudiants i pegat en els arbres, en els vidres|  dels cafès, en els  passadissos de les aules, anuncien un concert de "Paco Ibáñez, la voz libre de España," a la sala Richelieu.

Va ser tal l'afluència d'estudiants que els organitzadors van haver de transformar el gran pati en sala de concerts i l'estàtua de Víctor Hugo va quedar tan poblada com en els millors dies de la revolta estudiantil.

La música i la paraula travessen les fronteres de l'idioma en un acte de plena comunió, els universitaris francesos s'identifiquen amb ell i el prenen com un dels seus símbols. Aquest mateix any edita el seu tercer disc amb poemes de Rafael Alberti, Cernuda,

León Felipe,Gloria Fuertes, Machado, Goytisolo.... L'autor de la pintura que il·lustrarà el disc és Antonio Saura.

Al desembre, realitza la seva aparició recordada a l'Olympia parisenc, un altre acte de completa comunió amb el públic francès. Un doble àlbum recull aquesta màgica vetllada. A l'Olympia canta per primera vegada una cançó de Brassens traduïda al castellà.

1970-1989
1970. A París coneix Pablo Neruda que sent per primera vegada els seus poemes cantats, "Tu tens que cantar els meus poemes, la teva veu està feta per cantar les meves poesies... " li diu el poeta.

Organitza també a París la "Semana de la Canción Ibérica", a  on convida a participar als cantautors mes representatius de la Península. Brassens assisteix al primer i a l'últim concert. Durant aquell mateix any "La Canción Ibérica" viatja per diferents ciutats espanyoles.

1971. Tres  dies de concerts en el Palais des Sports de París.
L'edifici de la Porta de Versalles s'omple a vessar. Philippe Petit obre l'espectacle. A quinze metres  d'alçària i sobre un cable travessa els seixanta metres de l'escenari. El contrabaix de François Rabbath acompanya Paco.

El govern espanyol inclou Paco Ibáñez en la seva llarga llista de censurats, se li prohibeix qualsevol actuació al territori espanyol.

Les dificultats per continuar vivint a Barcelona li aconsellen tornar a París des d'on viatja per tot el món, especialment pels països d'Amèrica Llatina on és rebut amb gran afecte en concerts multitudinaris: Argentina, Uruguai, Colòmbia, Perú, Mèxic, Veneçuela i Xile. A Xile,convidat per Salvador Allende, canta a l'estadi de Santiago replet d'una joventut plena d'il·lusions dos mesos abans del cop d'estat de Pinochet
.
1975. - Després de la mort del dictador s'aixeca la censura sobre la seva música, però ell prefereix quedar-se encara a París. Durant aquells anys, a Espanya se celebren concerts multitudinaris i és convidat a participar.

Paco refusa ja que detesta el joc dels polítics que presenten en els seus mítings a uns i a altres com els herois de la resistència, «els tigres, els elefants o les mones d'un circo.»

A París durant tres setmanes actua en l'històric Théâtre du Bobino. Els ninots de José Mª Gorrís acompanyen els espectadors. Compon música per a teatre: «Yerma» i «La zapatera prodigiosa», de Federico García Lorca i els seus discs es publiquen regularment ("Canta a Pablo Neruda", "A flor de Tiempo", "Canta a Brassens").

El seu taller  Molière, a París, es converteix en centre de reunió d'artistes i intel·lectuals, a imatge del que havia estat la casa dels  seus pares en els anys seixanta.

Jack Lang, ministre de cultura del govern de Mitterrand,
li atorga la Medaille des Arts et des Lettres el 1983. No l'accepta: «Un artista ha de ser lliure en les idees que pretén defensar. A la primera concessió perds part de la teva llibertat. L'única autoritat que reconec és la del públic i el millor premi són els aplaudiments que s'emporta un a casa.»

Al 1987 Jack Lang li atorga per segona vegada la Medaille des  Arts et des Lettres. Novament la rebutja.

Entre ambdues medalles presenta, a París i Madrid, el seu projecte la Carpa (un fòrum destinat a conciliar totes les disciplines artístiques). Participa en un homenatge a García Lorca a Israel on actuarà durant un mes. Col·labora en diverses gal·les de solidaritat com el concert per a les «Mares  de la Plaça de Maig» a Buenos Aires.

1988.-Cinc dies de concerts en el Olympia amb el Quartet Cedrón. Aquest mateix any actua durant una setmana en el Teatre Alcalá de Madrid. Alguns concerts amb artistes amics: Léo Ferré, Atahualpa Yupanqui, Mercedes Insulsa, tanquen els anys ‘80 .

1990-2001
1990. Publica un nou disc “Por una canción” que il·lustra Corneille. S'instal·la definitivament a Espanya, primer a Madrid, després a Aduna (Sant Sebastià) i des de 1994 a Barcelona.

Entre els molts concerts oferts en aquests anys destaquen els realitzats a Barcelona en el Palau de la Música Catalana, el concert de solidaritat amb els pobles indígenes d'Amèrica Llatina i “A galopar” (el seu novè disc) al costat de Rafael Alberti a Madrid, Barcelona, Santander i París. Alberti recita i Paco canta. El resultat és una sola poesia, única, indivisible.

A Fuentevaqueros al costat de Carmen Linares el concert “Hermanamiento García Lorca”- La Argentinita”

“La voz y la palabra” reprèn en 1994 un format similar. Aquesta vegada és José Agustín Goytisolo  el que recita els seus propis poemes. L'espectacle viatja per diverses ciutats nacionals (Madrid, Barcelona, Bilbao, Cadis…) i internacionals (París, Buenos Aires, Montevideo…)

A l'abril de 1995 participa en el concert “ El Price dels Poetes, 25 anys” celebrat en el Palau de la Música de Barcelona. 

1996.- Paco segueix sent un símbol: la primera edició del festival Les Méditerranéennes de Céret el convida a apadrinar el seu naixement considerant-lo un dels pares espirituals de la cultura mediterrània. Al mateix temps es reediten gairebé tots els seus discos en format CD.

Un any després participa en el concert homenatge a les Brigades Internacionals celebrat en el Palau dels Esports de Madrid.

1998.- Compon la música per a l'obra de teatre «Así que pasen cinco años» de Federico García Lorca, que s'estrena en el Teatre Grec de Barcelona.

A l'octubre d'aquest any participa en el “Quinto festival internacional de la cultura” de Sucre (Bolívia).

En el mes d'agost, Almenara, Societat Cultural Andalusa, li concedeix a Barcelona el Premi «Gerald Brenan» en reconeixement a la seva llarga trajectòria en pro de la llibertat i la poesia, així com el seu esforç d'independència dels poders polítics, econòmics i culturals; seguint el seu principi de no acceptar premis, el rehúsa.

1999.- Publica «Oroitzen» (Recordant), un disc amb records de la seva infància cantats en la llengua de la seva mare, el euskera, i que realitza al costat de Imanol. El disc conta amb un embolcall-escultura de Jorge Oteiza, realitzat per José Mª Gorris.

Entre els concerts oferts aquest any a Espanya i França, destaquen els realitzats per a la presentació del nou disc en diferents ciutats espanyoles, en el Théâtre du Trianon de París a l'inici de l'any, a Barcelona en el marc del Festival del GREC ‘99...

Per la seva transcendència històrica destaca un concert multitudinari a Mèxic, amb motiu de la celebració del “60 aniversari de l'exili espanyol a Mèxic”, al que va ser convidat per Cuauhtémoc Cárdenas, fill del president Lázaro Cárdenas que va acollir als republicans espanyols en el seu exili.

El diari francès Le Monde, publica “Cent disques, cent films et cent livres pour un siecle”, els artistes espanyols seleccionats són: Luis Buñuel, Paco Ibáñez i Federico García Lorca.

2002-2004
2002. Reunida la seva obra discogràfica en A Flor de Tiempo, la publica en una acurada edició que posa de manifest la coherència i la bellesa de cada àlbum, que integra la música, la poesia i les arts plàstiques.

A l'octubre, un nou disc, “Paco Ibáñez canta a José Agustín Goytisolo”. Les pintures de Josep Guinovart il·lustren l'àlbum. La presentació es realitza en  El Palau de la Música de Barcelona, en el Teatre Albeñiz de Madrid i en diverses ciutats espanyoles i franceses.

2003. Presenta a París, al taller Picasso, el seu nou àlbum “Fue ayer” realitzat amb el pintor Soto. Un bell ramell de cançons d'Amèrica Llatina que són el testimoniatge d'una època i de l'inici d'una entranyable amistat nascuda entre els dos artistes al 1955 en el mític París de l'existencialisme. L'embolcall del disc és una escultura de Soto.

Entre els concerts d'aquest any destaquen els homenatges a Rafael Alberti i el concert a Sarajevo molt emotiu per la vinculació de Paco a totes les activitats pro Bòsnia en els durs moments de la guerra.

El Club «Luigi Tenco» de San Remo li ofereix el prestigiós Premi Tenco per la seva llarga i intensa activitat en el camp de la poesia cantada i musicada. Agraït per l'oferiment rebut des d'Itàlia, un país al que en  Paco se sent molt lligat sentimentalment, ho rebutja seguint la seva màxima de: «Un artista ha de ser lliure en les idees que pretén defensar. A la primera concessió, perds part de la teva llibertat.»

2004.- Dels concerts realitzats, destaquen per la seva transcendència històrica:

26 de gener el Centre Nacional d'Educació Artística de França el convida a cantar en la inauguració de l'exposició del tapís “Guernica” de Picasso” que per primera vegada es va exposar en el Grenier des Grands- Augustins de París, residència de Pablo Picasso entre 1936 i 1955 i taller a on l'artista va pintar el Guernica. Moment de gran emoció a l'escoltar davant de les terribles imatges de dolor i sofriment del Guernica, les veus d'aquests artistes que estaven en la mateixa lluita: Neruda, Alberti, García Lorca... tots van estar allí a través de Paco.

18 de març, realitza un Concert a l’UNESCO el “ Dia mundial de la poesia” dedicat a Pablo Neruda.

17 d'agost amb motiu de l'aniversari de l'assassinat de García Lorca, té lloc un concert a l’Alfacar, lloc de l'afusellament del poeta i de tantes altres víctimes del feixisme. Más de 2.000 persones es desplacen allí aquella nit en un impressionant acte.

25 d'agost és convidat a participar en el 60 Aniversari de l'Alliberament de París. Per primera vegada, França reconeix públicament que els primers tancs que van entrar per a alliberar París (de la 2ª Divisió Blindada del General Leclerc), tenien nom espanyol: Belchite, Guadalajara, Teruel, Guernica... i que espanyols republicans eren els seus ocupants, uns homes que continuaven defensant les seves idees de llibertat i seguien lluitant, fora del seu país, contra el feixisme.

Les cançons dels poetes germans que van acompanyar al poble espanyol en la lluita i en l'exili: Rafael Alberti, Luis Cernuda, Manuel Altolaguirre, León Felipe... van sonar en la plaça de la Bastilla davant més de 50.000 persones.

2005-2007

2005.- Presenta el seu espectacle “NOS QUEDA LA PALABRA” a diferents ciutats espanyoles, franceses i sud-americanes. Entre d’altres:

març a la UNIVERSIDAD NACIONAL DE BOGOTÁ. Colòmbia. 2.000 joves l’aclamen i canten amb ell les seves cançons

FESTIVAL INTERNACIONAL de MÉTISSONS. Marsella. Les cançons en els diferents idiomes de les seves vivències sonen en un festival on el flux migratori i les modificacions culturals estan fortament lligats amb el compromís i l'ètica

“FESTIVAL DEL TEATRE GREC” ‘05. Barcelona

“FESTIVAL DE ALMAGRO”. Almagro. En el Corral de Comèdies protagonitza “La noche de Paco Ibáñez”

“FESTIVAL BRASSENS”. Charavines. Presenta al costat de la poesia en espanyol, les cançons de Brassens traduïdes al castellà i d'una forma inèdita cantarà també en francès altres cançons del seu amic i mestre

“IV FESTIVAL INTERNACIONAL DE POESIA DEL MONCAYO”. al Monestir de Veruela.

“LA BÂTIE FESTIVAL DE GENÈVE”. a Suïssa
INSTITUT CERVANTES. Moscou

“DE PIE JUNTO AL CANTO”. Paraguai 30 anys del Centre Cultural d'Espanya Juan de Salazar. Va cantar al costat de Ricardo Fletxa “El lobito bueno” de José Agustín Goytisolo traduït al guarani.

“FESTIVAL: VI MÚSICAS DEL ALMA”. San Javier (Murcia)

“TROBADES AMB PACO IBÁÑEZ”. Taula rodona “Homenatge a Georges Brassens” i Concert a la Universitat de Sevilla

“TAIPEI POETRY FESTIVAL” 2006. Taipei (Taiwan). En el programa del concert la majoria de cançons del seu repertori van ser traduïdes al xinès mandarí. L'obertura del festival es va fer amb Rosal, de Francisco de Quevedo i algunes de les seves cançons en euskera van servir de base a la coreografia que es va realitzar aquest dia.

“HOMMAGE BRASSENS SÈTE”. Sète

“25 ANYS SENSE BRASSENS”. Barcelona

2007.- El 23 d'abril, “Nos queda la palabra”, un gran concert en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, retransmès a tot el món via internet (més de 900 Universitats,

Instituts Cervantes, Centres de Secundària, O.G.T, Sindicats Europeus...) va ser seguit per més d'un milió de persones a tot el món.

El concert va ser el centre d'una àmplia jornada d'activitats (taules rodones, aula oberta, fòrum) basades en L'Antologia Poètica de la Llengua Castellana España-Iberoamèrica des del s.XIII fins a avui, cantada i musicada per l'artista.

Van col·laborar en la iniciativa

Escriptors i artistes: Saramago, Sampedro, Sábato, García Márquez, M. Vicent, F. Amat, Guinovart, Viladecans...
Universitats: Sevilla, Autònoma de Madrid, Toulouse, Montpeller, Sevilla, La Sorbona (París), Nacional de Taipei.

Amunt