Michael Nyman (nascut el 23 de març de 1944) és un pianista, musicòleg i compositor minimalista, conegut sobretot per les obres escrites durant la seva llarga col·laboració amb el cineasta britànic Peter Greenaway.

Nyman (que va estudiar amb l’acadèmic Thurston Dart, expert en música barròca al King’s College de Londres) s’ha inspirat frecuentment en la Música antiga en les seves composicions pels llargmetratges de Greenaway: Henry Purcell en El constracte del dibuixant i El cuiner, El lladre, la seva Dona i el seu Amant, El Piano, Heinrigh Ignaz Franz von Biber a Zoo (A Zed & Two Noughts), Mozart a Conspiració de dones (Drowning by numbers) i John Dowland a Prospero’s Books.

La seva popularitat es va disparar després de composar la banda sonora de la guardonada pel·lícula de Jane Campion El piano (1993).La pel·lícula no va ser nomenada per l’Acadèmia malgrat haver-ho estat per per l’Acadèmia Britànica i per al Globus d’Or. Ha compost bandes sonores per a molts altres films, la gran majoria d'ells obres d'autors independents europeus. Les seves poques incursions en la composició de bandes sonores per a Hollywood han estat Gattaca, Ravenous (amb Damon Albarn) i The End of the Affair.

Les obres més conegudes de Nyman no dirigides al cinema són Noises, Sounds & Sweet Airs (1987) per a soprano, alt, tenor i conjunt instrumental (basada en la banda sonora -també de Nyman- de La Princesse de Milan); Ariel Songs (1990) per a soprano i banda; MGV (Musiqui á Gran Vitesse) (1993); concerts per a piano (basat en El Piano), clavicèmbal, trombó i saxòfon; l'òpera The Man Who Mistook His Wife for a Hat (1986) (basada en un estudi d'Oliver Sacks); així com diversos quartets de corda.

Moltes de les obres de Nyman han estat escrites per al seu propi conjunt, la Michael Nyman Band, creat el 1976 per a una producció de Carlo Goldoni titulada Il Campiello. El conjunt estava compost originalment per instruments antics com el rabec i la xirimia al costat d'instruments moderns com el saxòfon (inclòs per aconseguir un so el més fort possible sense usar amplificació), però va passar a usar un quartet de corda amplificat, tres saxòfons, trombó baix, baix i piano, formació que ha estat modificada per a alguns treballs.

Nyman també va escriure un treball seminal el 1974 sobre música experimental anomenat Experimental Music: Cage and Beyond, que explorava la influència de John Cage en els compositors de música clàssica europea. També és reconegut per haver estat el primer en aplicar el terme "minimalisme" a la música, en un article de 1968 a The Spectator sobre el compositor anglès Cornelius Cardew.

El 2005 Michael Nyman crea el seu propi segell discogràfic MN Records, amb el qual ha editat obres instrumentals, òperes i bandes sonores originals, així com reedicions de les seves bandes sonores més cèlebres.

El 2008 ha editat el seu àlbum més recent "Mozart 252" com a resultat de l'encàrrec realitzat per la BBC amb motiu del 250 aniversari de Mozart.
Michael Nyman sempre s'ha caracteritzat per ser un artista obert i col·laborador, amb un marcat sentit de l'humor i una enorme imaginació literària, la qual cosa li ha permès connectar amb una gran audiència a tot el món.