Jane Birkin (Londres, 1946) es va convertir d’adolescent en tot una Chelsea girl en minifaldilla que va abraçar la excitació pop del Swinging London. Seguint les passes de la seva mare, va començar a presentar-se a càstings. Binky Beaumont es va fixar en ella i va debutar com a actriu als disset anys en el teatre Haymarket amb el paper de sordmuda a l’obra Carving a Statue de Graham Greene.

Va ser en un musical, Passion Flower Hotel, on va fer el seu debut com a cantant. Es va presentar al càsting animada pel compositor John Barry, autor del tema principal de James Bond 007, i amb el qual va casar-se amb només dinou anys. Després d’una primera experiència com a actriu de cinema a la pel·lícula The Knack de Richard Lester, va ser contractada per Antonioni, que estava rodant Blow Up, palma d’or a Cannes.

Cap al 1967, Jane Birkin va decidir mudar-se a França. Allà va formar parella amb el cantant Serge Gainsbourg, convertint-se en una de les parelles de moda de l’escena de la ciutat de París. Jane va col·laborar amb Gainsbourg i van assolir el primer lloc de les llistes amb una cançó subtilment inquietant: Je t’aime moi non plus. Una cançó ofensiva segons alguns, deliciosa segons altres. Els sensuals sospirs de Jane fent l’amor es van convertir en tot un èxit arreu del món.

Una veu fràgil, tènue i a punt de trencar-se han estat sempre la seva
característica distintiva.

Durant els anys setanta, Birkin va protagonitzar fins a trenta pel·lícules i va enregistrar quatre àlbums que es van convertir en grans èxits. A principis dels vuitanta la seva vida personal i professional van arribar a un punt de partença arran de la seva separació de Serge Gainsbourg i, alhora, la voluntat de desferse de la imatge de noia anglesa divertida. Ella cercava la dona ansiosa o disgustada, així com altres vessants vitals que estaven dormides en la seva vida artística. Serge Gainsbourg va continuar composant per ella, però les seves cançons es van tornar més solemnes, complexes i subtils. El seu disc Baby alone in Babylon va ser un gran èxit el 1983. Al mateix temps, Jane Birkin va continuar la seva carrera coma a actriu, però li oferien poques pel·lícules. A més, ella cercava noves experiències.

El 1987 va oferir el seu primer concert a Le bataclan, una antiga sala de concerts de París, i, a poc a poc, estableix una connexió amb el seu públic i desenvolupa la seva verdadera afició per l’interpretació musical. Va realitzar una actuació a Le Casino de París el 1991 i, tres anys més tard, el 1994, ho va fer al londinenc Savoy. Cal destacar també la seva aparició al National Theatre amb The Trojan Woman, l’obra d’Eurípides.

El 1996 el seu disc Version Jane és un tribut final a Serge Gainsbourg (mort dos mesos abans de la seva actuació del 1991). I el 1998 va publicar A la légère, amb cançons escrites per dotze compositors francesos actuals: Daho, Art Mengo, Chamfort, Lavoine, Zazie, Souchon/Voulzy, François Hardy, etc. A aquest disc el segueix la publicació, el 1999, de The best of Jane Birkin.

El mateix any d’aparèixer aquest darrer disc, Jane Birkin va conèixer el músic Djamel Benyelles, que va orientalitzar alguns dels temes de Gainsbourg com ara Elisa, Couleur Cafe o Comment te dire adieu. Aquest projecte es va presentar per primer cop al Festival d’Avignon de 1999 i, més tard, al Théâtre de l’Odéon. L’èxit va ser aclaparador i, amb l’aparació al IX Festival del Mil·lenni, espera perllongar-lo i recuperar els seus èxits, amb la seva particular veu, enfront del públic del Palau de la Música.